tonibanez: Starred Audio

UCP22

Sat, 07 Jan 2006 17:59:48 GMT

UCP22

UCP21

Sat, 07 Jan 2006 17:51:47 GMT

UCP21

UCP19

Sat, 07 Jan 2006 17:34:10 GMT

UCP19

UCP16

Sat, 07 Jan 2006 17:02:26 GMT

UCP16

UCP13

Sat, 07 Jan 2006 16:22:12 GMT

UCP13

UCP12

Sat, 07 Jan 2006 16:12:20 GMT

UCP12

UCP11

Sat, 07 Jan 2006 16:04:24 GMT

UCP11

UCP10

Sat, 07 Jan 2006 13:21:22 GMT

UCP10

UCP2

Sat, 07 Jan 2006 11:29:05 GMT

UCP2

UCP9

Sat, 07 Jan 2006 13:11:26 GMT

UCP9

UCP8

Sat, 07 Jan 2006 12:44:10 GMT

UCP8

UCP7

Sat, 07 Jan 2006 12:36:36 GMT

UCP7

UCP5

Sat, 07 Jan 2006 12:16:08 GMT

UCP5

UCP4

Sat, 07 Jan 2006 11:51:18 GMT

UCP4

UCP3

Sat, 07 Jan 2006 11:37:15 GMT

UCP3

Put Your Lights On

Fri, 28 Jul 2006 14:13:25 GMT

[24.1.06] Ahir em preguntaves si la vida...

Mon, 23 Jan 2006 17:11:21 GMT

Ahir em preguntaves si la vida té sentit… Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el “sentit” més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint… Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear…

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.

[10.1.06] De cop i volta, penses...

Mon, 09 Jan 2006 17:37:58 GMT

De cop i volta, penses què faries si et diguessin que et queden dos dies de vida: 48 hores solament. Agafaries el cotxe i aniries a veure els teus pares a la ciutat on vas néixer: “la ciutat dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit, on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit…” Els abraçaries amb totes les teves forces. Passejaries pels carrers de la teva infantesa. Revisitaries l’escola on vas aprendre a llegir i a escriure. Tornaries a acaronar aquell primer llibre de poemes que et van regalar quan eres lluny de la teva terra i que encara guardes com un tresor… “Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars…“ Perquè la vida és un seguit d’indrets significatius que configuren la nostra memòria afectiva. Només 48 hores. No dóna temps de reviure tot allò que fou important. Potser recordar-ho fugaçment. Potser escriure els darrers versos… ¿Per a qui? ¿Per a què? Et quedaries assegut davant del mar, esguardant l’horitzó, fins que arribés el crepuscle… La mort no et fa por. Tampoc l’oblit. “Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast ni records…” “Mar endins, sempre infant, cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins…” Morir ha de ser suau com el vol d’un albatros…

[11.1.06] la vida estúpida...

Tue, 10 Jan 2006 17:18:26 GMT

La vida estúpida. Les vides estúpides. La teva vida estúpida. Les teves vides estúpides, multiplicant-se en la ficció. La identitat feta miques. Un jo que fa aigües cada cop que respira. Somnis com esbarzers florits enmig del camí, entrebancs que no et deixen progressar. La vida estúpida, infestada de paraules que no serveixen per a dir res important. La teva vida, la meva vida, estúpidament ancorades entre comes i punts i punts i comes i punts i apart… Sense admetre que som sotsobre, que volem ressuscitar cada minut de la nostra pròpia desfeta com aquella mítica au que estimava les flames… La vida estúpida. Les vides estúpides que mai no viuràs i que penses que podries viure perquè la vida que t’ha tocat viure –l’única vida que tens- és ben poca cosa per als teus somnis de grandesa. L’ombra que sempre t’acompanya vagis on vagis: la condemna de ser tu i només tu. Les ganes de trencar el mirall. Les ganes de fotre el camp ben lluny. Però, ¿on aniries que no ensopeguessis amb tu mateix? La vida estúpida.

[9.1.06] Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Sun, 08 Jan 2006 15:29:50 GMT

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món… Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments… Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan… Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats… Et provoquen, volen que reaccionis… Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment existeixes? ¿Com ho saps? ¿Existeixes perquè m’escoltes o perquè ets escoltat? ¿Existiries si no m’escoltessis i ningú no t’escoltés pas? Has renunciat a escriure cada dia. La gent vol deixar de fumar i tu vols deixar d’escriure. Deixar de fumar és la mar de fàcil. Tu mateix vas deixar de fumar fa anys, ara no recordes exactament quants. Escriure, en canvi, és una droga molt dura, l’addicció més bèstia que coneixes. Escriure i llegir. La gàbia de les paraules. La cultura: aquesta fal·lera que ens allunya de la felicitat. Si aconsegueixes deixar d’escriure, seràs feliç, molt feliç, perquè hauràs escapat de les ombres i dels altres, com el Doctor Pasavento de Vila-Matas…

[14.1.06] La lluna es pon...

Fri, 13 Jan 2006 15:57:29 GMT

La lluna es pon, misteriosa, groga, plena. Dos quarts de vuit del matí. L’autopista és un riu de llums. Música del món. El teu somriure d’ahir. El record del teu somriure d’ahir. El record del record del teu somriure d’ahir. El record del record del record del teu somriure d’ahir… Fa tant de fred que el sol no vol sortir.