http://odeo.com/channels/54813-ENTRELLUM no <p>Podcast d&#8217;Antoni Ibàñez</p> Podcast d&#8217;Antoni Ibàñez Podcast d&#8217;Antoni Ibàñez en-us 40 Fri, 16 May 2008 16:22:09 -0700 Fri, 16 May 2008 16:22:09 -0700 http://odeo.com/episodes/19206553-LCL tag:odeo.com,2008-05-16,19206553 Fri, 16 May 2008 16:22:09 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/17211143-ENTRELLUM-Mon-Oct-29-11-45-04-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-10-29,17211143 Mon, 29 Oct 2007 03:45:04 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/17211123-ENTRELLUM-Mon-Oct-29-11-07-38-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-10-29,17211123 Mon, 29 Oct 2007 03:07:38 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/9308113-Radio-Gandia-2 tag:odeo.com,2007-02-21,9308113 Wed, 21 Feb 2007 10:42:08 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/9306973-Radio-Gandia-1 tag:odeo.com,2007-02-21,9306973 Wed, 21 Feb 2007 10:25:33 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/8872853-Vila-Matas-12-2-07 tag:odeo.com,2007-02-15,8872853 Thu, 15 Feb 2007 14:21:32 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/7005613-EL-PORTA-las-ni tag:odeo.com,2007-01-26,7005613 Fri, 26 Jan 2007 07:30:37 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/6681233-ENTRELLUM-Mon-Jan-22-16-50-32-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-01-22,6681233 Mon, 22 Jan 2007 08:50:32 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/6678373-ENTRELLUM-Mon-Jan-22-15-45-05-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-01-22,6678373 Mon, 22 Jan 2007 07:45:05 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/6192933-ENTRELLUM-Wed-Jan-17-17-05-20-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-01-17,6192933 Wed, 17 Jan 2007 09:05:20 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/5941953-April-In-Paris tag:odeo.com,2007-01-14,5941953 Sun, 14 Jan 2007 09:06:17 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/5172343-ENTRELLUM-Thu-Jan-04-18-56-57-UTC-2007 tag:odeo.com,2007-01-04,5172343 Thu, 04 Jan 2007 10:56:57 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/5015783-Por-la-boca-vive-el-pez tag:odeo.com,2007-01-02,5015783 Tue, 02 Jan 2007 11:21:21 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/4621233- tag:odeo.com,2006-12-27,4621233 Wed, 27 Dec 2006 20:10:50 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/4597573-CAMINS tag:odeo.com,2006-12-24,4597573 Sun, 24 Dec 2006 01:52:30 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/4094833-ENTRELLUM-Tue-Dec-19-11-59-23-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-12-19,4094833 Tue, 19 Dec 2006 03:59:23 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3985943-ENTRELLUM-Sun-Dec-17-12-47-41-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-12-17,3985943 Sun, 17 Dec 2006 04:47:41 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3959103-Till-It-Happens-To-You tag:odeo.com,2006-12-14,3959103 Thu, 14 Dec 2006 09:39:06 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3959303-ENTRELLUM-Thu-Dec-14-13-06-09-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-12-14,3959303 Thu, 14 Dec 2006 05:06:09 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3958883-ENTRELLUM-Thu-Dec-14-12-10-35-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-12-14,3958883 Thu, 14 Dec 2006 04:10:35 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3882543- tag:odeo.com,2006-12-12,3882543 Tue, 12 Dec 2006 17:58:53 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/3671273-Till-It-Happens-To-You tag:odeo.com,2006-12-07,3671273 Thu, 07 Dec 2006 23:47:55 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1579561-Del-Hierro-A-Madagascar tag:odeo.com,2006-07-28,1579561 Fri, 28 Jul 2006 08:56:44 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1579096-Put-Your-Lights-On tag:odeo.com,2006-07-28,1579096 Fri, 28 Jul 2006 07:13:25 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1500760-Illegal tag:odeo.com,2006-07-17,1500760 Mon, 17 Jul 2006 05:53:07 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1482877-Parachutes tag:odeo.com,2006-07-13,1482877 Thu, 13 Jul 2006 09:42:59 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1482800-Duerme-Conmigo tag:odeo.com,2006-07-13,1482800 Thu, 13 Jul 2006 09:26:01 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1482785-ENTRELLUM-Thu-Jul-13-16-12-47-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-07-13,1482785 Thu, 13 Jul 2006 09:12:47 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1453670-ENTRELLUM-Sat-Jul-08-16-39-30-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-07-08,1453670 Sat, 08 Jul 2006 09:39:30 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/1318220-ENTRELLUM-Mon-Jun-12-16-27-09-UTC-2006 tag:odeo.com,2006-06-12,1318220 Mon, 12 Jun 2006 09:27:09 -0700 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/786538-25-2-06-Liebeserkl%C3%A4rung Liebeserklärung (bei der aber der Dichter in eine Grube fiel) Oh Wunder! Fliegt er noch? Er steigt empor, und seine Flügel ruhn? Was hebt und trägt ihn doch? Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun? Gleich Stern und Ewigkeit Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht, Mitleidig selbst dem Neid –: Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht! Oh Vogel Albatross! Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich. Ich dachte dein: da floss Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich! Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei Declaració d’amor (per la qual el poeta caigué en un forat) Quina meravella! Encara vola? S’enlaira i reposen les seves ales? Què l’eleva i sustenta? Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència? Com estel i eternitat Ara viu en l’altura, fugint de la vida, Compadint-se amb l’enveja: I alterós ha volat el que ha vist el seu planar! Oh, tu, ocell Albatros! M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal. Vaig pensar-te: s’escolaren Una llàgrima rere l’altra, -... Liebeserklärung (bei der aber der Dichter in eine Grube fiel) Oh Wunder! Fliegt er noch? Er steigt empor, und seine Flügel ruhn? Was hebt und trägt ihn doch? Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun? Gleich Stern und Ewigkeit Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht, Mitleidig selbst dem Neid –: Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht! Oh Vogel Albatross! Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich. Ich dachte dein: da floss Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich! Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei Declaració d’amor (per la qual el poeta caigué en un forat) Quina meravella! Encara vola? S’enlaira i reposen les seves ales? Què l’eleva i sustenta? Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència? Com estel i eternitat Ara viu en l’altura, fugint de la vida, Compadint-se amb l’enveja: I alterós ha volat el que ha vist el seu planar! Oh, tu, ocell Albatros! M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal. Vaig pensar-te: s’escolaren Una llàgrima rere l’altra, -Sí, T’estimo! Friedrich Nietzsche, Cançons del Príncep Vogelfrei Liebeserklärung (bei der aber der Dichter in eine Grube fiel) Oh Wunder! Fliegt er noch? Er steigt empor, und seine Flügel ruhn? Was hebt und trägt ihn doch? Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun? Gleich Stern und Ewigkeit Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht, Mitleidig selbst dem Neid –: Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht! Oh Vogel Albatross! Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich. Ich dachte dein: da floss Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich! Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei Declaració d’amor (per la qual el poeta caigué en un forat) Quina meravella! Encara vola? S’enlaira i reposen les seves ales? Què l’eleva i sustenta? Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència? Com estel i eternitat Ara viu en l’altura, fugint de la vida, Compadint-se amb l’enveja: I alterós ha volat el que ha vist el seu planar! Oh, tu, ocell Albatros! M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal. Vaig pensar-te: s’escolaren Una llàgrima rere l’altra, -Sí, T’estimo! Friedrich Nietzsche, Cançons del Príncep Vogelfrei tag:odeo.com,2006-02-25,786538 Sat, 25 Feb 2006 10:20:34 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/736396-18-2-06-Avui-fa-sol Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d’un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L’eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop. Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d’un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L’eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop. Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d’un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L’eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop. tag:odeo.com,2006-02-17,736396 Fri, 17 Feb 2006 09:18:40 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/730961-16-2-06-Tanmateix-el-dubte-creix Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. tag:odeo.com,2006-02-16,730961 Thu, 16 Feb 2006 09:25:50 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/730932-16-2-06-Tanmateix-el-dubte-creix Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum. tag:odeo.com,2006-02-16,730932 Thu, 16 Feb 2006 09:15:14 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/717838-13-2-06-No-llover%C3%A1 No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos… Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final. No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos… Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final. No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos… Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final. tag:odeo.com,2006-02-13,717838 Mon, 13 Feb 2006 08:51:47 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/714057-13-2-06-Podem-seguir-endavant-com-si-res Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes… És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes… fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putref... Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes… És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes… fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta. Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes… És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes… fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta. tag:odeo.com,2006-02-12,714057 Sun, 12 Feb 2006 09:00:43 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/710322-11-2-06-Ara-que-ja-sabem-qui-mana Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis anuals, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre ex... Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis anuals, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle. Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes, blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre. Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis anuals, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle. Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes, blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre. tag:odeo.com,2006-02-11,710322 Sat, 11 Feb 2006 09:14:16 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/694762-8-2-06-Mahalta-no-cal-que-inventis Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L’oblit s’escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d’horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d’amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d’espiral, que s’embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l’àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies. Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville… Estigmes gravats a l’escorça de les nostres ànimes. Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L’oblit s’escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d’horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d’amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d’espiral, que s’embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l’àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies. Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville… Estigmes gravats a l’escorça de les nostres ànimes. Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L’oblit s’escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d’horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d’amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d’espiral, que s’embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l’àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies. Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville… Estigmes gravats a l’escorça de les nostres ànimes. tag:odeo.com,2006-02-08,694762 Wed, 08 Feb 2006 08:20:14 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/664113-2-2-06-Floriran-els-ametllers Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern (esfilagarsats, desmarxats, agònics) deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis. Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera. Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade. Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern (esfilagarsats, desmarxats, agònics) deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis. Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera. Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade. Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern (esfilagarsats, desmarxats, agònics) deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis. Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera. Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade. tag:odeo.com,2006-02-02,664113 Thu, 02 Feb 2006 10:30:11 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/664103-2-2-06-Avui-he-llen%C3%A7at-a-les-escombraries Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons - un parell de pinyols de dàtil - l’embolcall d’unes galetes de musli - un cartutx de tinta negra de la impressora - la cendra d’una barreta d’encens - una llauna buida de Pepsi - les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré - un CD mal gravat amb el Nero Avui he llençat a les escombraries… - milers de neurones que han fet figa - tres o quatre somnis inútils - alguna il·lusió ridícula - el neguit de no poder estar amb tu - l’anhel de llibertat suprema - la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena - l’oportunitat d’escriure un poema perfecte Avui he llençat a les escombraries… - la fe en mi mateix - l’esperança en el futur - l’amor que és desig interessat - la màscara que duia ahir - la pressa per arribar a ser algú - els principis i els valors que no em deixaven avançar - els somriures fingits i les mirades tèrboles Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores,... Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons - un parell de pinyols de dàtil - l’embolcall d’unes galetes de musli - un cartutx de tinta negra de la impressora - la cendra d’una barreta d’encens - una llauna buida de Pepsi - les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré - un CD mal gravat amb el Nero Avui he llençat a les escombraries… - milers de neurones que han fet figa - tres o quatre somnis inútils - alguna il·lusió ridícula - el neguit de no poder estar amb tu - l’anhel de llibertat suprema - la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena - l’oportunitat d’escriure un poema perfecte Avui he llençat a les escombraries… - la fe en mi mateix - l’esperança en el futur - l’amor que és desig interessat - la màscara que duia ahir - la pressa per arribar a ser algú - els principis i els valors que no em deixaven avançar - els somriures fingits i les mirades tèrboles Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons - I aquest cor magolat que batega cercant-te debades, boig. Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons - un parell de pinyols de dàtil - l’embolcall d’unes galetes de musli - un cartutx de tinta negra de la impressora - la cendra d’una barreta d’encens - una llauna buida de Pepsi - les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré - un CD mal gravat amb el Nero Avui he llençat a les escombraries… - milers de neurones que han fet figa - tres o quatre somnis inútils - alguna il·lusió ridícula - el neguit de no poder estar amb tu - l’anhel de llibertat suprema - la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena - l’oportunitat d’escriure un poema perfecte Avui he llençat a les escombraries… - la fe en mi mateix - l’esperança en el futur - l’amor que és desig interessat - la màscara que duia ahir - la pressa per arribar a ser algú - els principis i els valors que no em deixaven avançar - els somriures fingits i les mirades tèrboles Avui he llençat a les escombraries… - 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons - I aquest cor magolat que batega cercant-te debades, boig. tag:odeo.com,2006-02-02,664103 Thu, 02 Feb 2006 09:53:17 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/635032-29-1-06-Quan-estic-emprenyat-escric-millor Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN… Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona… La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu. Segueixo amb les meves habituals 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta. Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la... Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN… Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona… La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu. Segueixo amb les meves habituals 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta. Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn… Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell? Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN… Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona… La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu. Segueixo amb les meves habituals 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta. Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn… Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell? tag:odeo.com,2006-01-29,635032 Sun, 29 Jan 2006 11:19:06 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/634063-30-1-06-A-mi-tamb%C3%A9-m-encanten A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny… deal with my quiddities and keep up my spirits… Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca. L’encís de l’hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis… Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal, Sue. Demà, probablement, t’oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you! A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny… deal with my quiddities and keep up my spirits… Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca. L’encís de l’hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis… Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal, Sue. Demà, probablement, t’oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you! A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny… deal with my quiddities and keep up my spirits… Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca. L’encís de l’hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis… Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal, Sue. Demà, probablement, t’oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you! tag:odeo.com,2006-01-28,634063 Sat, 28 Jan 2006 09:55:36 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/633330-28-1-06-La-genuina-esencia-del-catalanismo “La genuina esencia del catalanismo no es política –la construcción de un Estado nacional–, sino religiosa: recuperar la pureza primigenia de esa identidad tribal, mística y eterna, contaminada ahora por el estigma castellano.” Davant d’aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí. El post d’ahir ha generat pintoresques reaccions: Es fascismo puro. Y dice el tío que no hacemos esfuerzos por entenderles, pero si está clarisímo: La frase de “La flama inextingible” es digna del Duce. Lo estropea un poco cuando habla de “una historia lacrimógena” rebajando la epopeya a telenovela. Pero le ha quedado un cuento mu bonico, y espero que sus niños se duerman con la ilusión de que algún día serán independientes y perderán de vista a esa gente tan mala. El tal Forn amb qui m’hauria d’identificar, Sr. Ibá... “La genuina esencia del catalanismo no es política –la construcción de un Estado nacional–, sino religiosa: recuperar la pureza primigenia de esa identidad tribal, mística y eterna, contaminada ahora por el estigma castellano.” Davant d’aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí. El post d’ahir ha generat pintoresques reaccions: Es fascismo puro. Y dice el tío que no hacemos esfuerzos por entenderles, pero si está clarisímo: La frase de “La flama inextingible” es digna del Duce. Lo estropea un poco cuando habla de “una historia lacrimógena” rebajando la epopeya a telenovela. Pero le ha quedado un cuento mu bonico, y espero que sus niños se duerman con la ilusión de que algún día serán independientes y perderán de vista a esa gente tan mala. El tal Forn amb qui m’hauria d’identificar, Sr. Ibáñez, és el que ha insultat els militars i les seves mares? Quin exemple de patetisme! Faci’s un favor, Sr. Ibáñez: no empastifi la llengua i la cultura catalanes i deixi en pau a Machado. Ni vostè ni el Sr. Forn són representatius de res ni poden donar lliçons de catalanitat a ningú. Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d’avui ho confirmen. respecto al tema mmm…me parecen un poco alarmista-incendiario-buscopublicidad estos gritones, – nos ivaden los barbaros!- como este Iu. Si, son trogloditas, pero tampoco hay que hacer leña del arbol caido. de todos modos, estamos en españa.. antoni no se si pretendes ser escritor o mono de circo, pero gastas un tono que… ¿Enteneu per què és millor dedicar-se a la poesia? “La genuina esencia del catalanismo no es política –la construcción de un Estado nacional–, sino religiosa: recuperar la pureza primigenia de esa identidad tribal, mística y eterna, contaminada ahora por el estigma castellano.” Davant d’aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí. El post d’ahir ha generat pintoresques reaccions: Es fascismo puro. Y dice el tío que no hacemos esfuerzos por entenderles, pero si está clarisímo: La frase de “La flama inextingible” es digna del Duce. Lo estropea un poco cuando habla de “una historia lacrimógena” rebajando la epopeya a telenovela. Pero le ha quedado un cuento mu bonico, y espero que sus niños se duerman con la ilusión de que algún día serán independientes y perderán de vista a esa gente tan mala. El tal Forn amb qui m’hauria d’identificar, Sr. Ibáñez, és el que ha insultat els militars i les seves mares? Quin exemple de patetisme! Faci’s un favor, Sr. Ibáñez: no empastifi la llengua i la cultura catalanes i deixi en pau a Machado. Ni vostè ni el Sr. Forn són representatius de res ni poden donar lliçons de catalanitat a ningú. Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d’avui ho confirmen. respecto al tema mmm…me parecen un poco alarmista-incendiario-buscopublicidad estos gritones, – nos ivaden los barbaros!- como este Iu. Si, son trogloditas, pero tampoco hay que hacer leña del arbol caido. de todos modos, estamos en españa.. antoni no se si pretendes ser escritor o mono de circo, pero gastas un tono que… ¿Enteneu per què és millor dedicar-se a la poesia? tag:odeo.com,2006-01-27,633330 Fri, 27 Jan 2006 07:57:16 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/632551-26-1-06-Tu-tamb%C3%A9-ets-Iu-Forn Tu també ets Iu Forn. I jo, que m’estic de dir tot el que penso perquè amb l’edat he après que no val la pena exposar-te a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m’han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n’hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells… No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s’han pres ni tan sols la molèstia d’imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre’ns. Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l’esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fi... Tu també ets Iu Forn. I jo, que m’estic de dir tot el que penso perquè amb l’edat he après que no val la pena exposar-te a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m’han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n’hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells… No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s’han pres ni tan sols la molèstia d’imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre’ns. Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l’esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l’odi. Viuen entre nosaltres. Se’ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang… Massa sang. Una història lacrimògena. Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m’ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors… Jo sé on vull morir. La resta se me’n refot. Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l’horitzó. Tu també ets Iu Forn. I jo, que m’estic de dir tot el que penso perquè amb l’edat he après que no val la pena exposar-te a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m’han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n’hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells… No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s’han pres ni tan sols la molèstia d’imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre’ns. Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l’esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l’odi. Viuen entre nosaltres. Se’ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang… Massa sang. Una història lacrimògena. Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m’ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors… Jo sé on vull morir. La resta se me’n refot. Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l’horitzó. tag:odeo.com,2006-01-26,632551 Thu, 26 Jan 2006 10:34:56 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/621986-Audio-from-tonibanez-Jan-25-2006 tag:odeo.com,2006-01-25,621986 Wed, 25 Jan 2006 07:37:52 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/621987-26-1-06-Tens-una-hora-lliure Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l’autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d’aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d’en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l’Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l’entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny… Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T’asseus sobre l’espona i deixes que el sol t’acaroni la pell. Delit d’hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient ... Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l’autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d’aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d’en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l’Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l’entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny… Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T’asseus sobre l’espona i deixes que el sol t’acaroni la pell. Delit d’hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient que la teva fugida és un parèntesi inversemblant. Entres a l’aula i els alumnes et miren com si arribessis de la lluna. Obriu el llibre per la pàgina 97. Llegirem un text d’Ortega y Gasset que parla de “l’horitzó vital”... Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l’autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d’aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d’en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l’Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l’entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny… Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T’asseus sobre l’espona i deixes que el sol t’acaroni la pell. Delit d’hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient que la teva fugida és un parèntesi inversemblant. Entres a l’aula i els alumnes et miren com si arribessis de la lluna. Obriu el llibre per la pàgina 97. Llegirem un text d’Ortega y Gasset que parla de “l’horitzó vital”... tag:odeo.com,2006-01-25,621987 Wed, 25 Jan 2006 07:31:19 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/615946-26-1-06-Comprendre-l-Abisme Comprendre l’Abisme, Sostenir-se dempeus Vertiginosament Sense abocar-s’hi. Acarar el Misteri Amb ulls oberts, Amb les úniques ales De les paraules. Ser enmig del No-res Convençut de què, Abans o després, Tot se n’anirà en orris. Tenir-te i no tenir-te, Recordar la teva veu. Misteri i Abisme, Abisme i Misteri, Cara i creu. Tremolor de llavis. Ja no sóc teu. Comprendre l’Abisme, Sostenir-se dempeus Vertiginosament Sense abocar-s’hi. Acarar el Misteri Amb ulls oberts, Amb les úniques ales De les paraules. Ser enmig del No-res Convençut de què, Abans o després, Tot se n’anirà en orris. Tenir-te i no tenir-te, Recordar la teva veu. Misteri i Abisme, Abisme i Misteri, Cara i creu. Tremolor de llavis. Ja no sóc teu. Comprendre l’Abisme, Sostenir-se dempeus Vertiginosament Sense abocar-s’hi. Acarar el Misteri Amb ulls oberts, Amb les úniques ales De les paraules. Ser enmig del No-res Convençut de què, Abans o després, Tot se n’anirà en orris. Tenir-te i no tenir-te, Recordar la teva veu. Misteri i Abisme, Abisme i Misteri, Cara i creu. Tremolor de llavis. Ja no sóc teu. tag:odeo.com,2006-01-24,615946 Tue, 24 Jan 2006 10:28:09 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/614732-25-1-06 Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic. Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada. De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més... Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic. Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada. De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum. Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula. El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit. Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic. Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada. De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum. Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula. El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit. tag:odeo.com,2006-01-24,614732 Tue, 24 Jan 2006 08:46:11 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/611170-24-1-06-Ahir-em-preguntaves-si-la-vida Ahir em preguntaves si la vida té sentit… Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió. Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el “sentit” més filosòfic. Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un p... Ahir em preguntaves si la vida té sentit… Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió. Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el “sentit” més filosòfic. Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint… Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki). Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear… La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital. La vida no és un Dragon Khan. Ahir em preguntaves si la vida té sentit… Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió. Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el “sentit” més filosòfic. Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint… Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki). Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear… La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital. La vida no és un Dragon Khan. tag:odeo.com,2006-01-23,611170 Mon, 23 Jan 2006 09:11:21 -0800 no ENTRELLUM http://odeo.com/episodes/609794-23-1-06-Em-preguntes-si-la-vida-t%C3%A9-sentit Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu. Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu. Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible… Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit. Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de f... Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu. Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu. Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible… Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit. Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he “divertit” molt llegint el teu llibre… ¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo? Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar. ¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos… Però hauràs d’esperar al post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir. Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu. Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu. Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible… Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit. Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he “divertit” molt llegint el teu llibre… ¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo? Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar. ¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos… Però hauràs d’esperar al post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir. tag:odeo.com,2006-01-22,609794 Sun, 22 Jan 2006 11:03:17 -0800 no ENTRELLUM